He hagut de passar de tu
perquè em fessis cas...
Inicis de flors i violes,
poemes d'amor i petonets de mel.
I ara que ja em tens al sac,
i tot ben lligat.
I ara que ja he caigut
de quatre grapes;
fuges de mi porugament.
On es decanta ara la balança?
No vull jugar més el joc
de saber-me fer la indiferent,
ni de fer ulls clucs
cap aquesta inmaduresa.
I ara diga'm què vols?
Això és clar,
vingué la rutina
i amb ella
marxà la passió.
3 comentaris:
no hi entenc massa o massa que hi entenc, però sembla que no n'aprenem i ens acabem guiant pels mateixos patrons i comportaments. Som massa semblants tots plegats?
un petonet salat de llàgrima!
fins aviat!
Ei! bones guapa!
aquest poema feia temps que em rondava fruit de xerrar amb vàries amigues i veient que moltes accions sovint es repeteixen en les nostres relacions personals....Salut i molta alegria!
Mira què he trobat al frikiloc de la Clara! No sé ben bé de qui és ni qui ho diu, però vaja, em sembla que enganxa, per contrari, al teu poema!!
"Aquest senyor em diu que té 82 anys i que en fa més de 55 que es casaren amb la Clara. Clara, que llavors no era un nom que es posés gaire. M'esperava als sofàs del rebedor del Petit Comitè i ha vingut a saludar-me pels articles. Plàcida conversa, i falaguera. Semblava content que parléssim però de cop ha consultat el seu rellotge i una gravetat ha caigut amb l'hora. M'ha dit "Vine", i hem sortit al carrer i s'ha quedat mirant cap al passeig de Gràcia. "Ja deu ser a punt d'aparèixer". I de seguida me l'ha identificada, molt al fons encara, amb la veu tremolosa d'escolar amb bata. Ella s'ajuda d'un bastó per avançar cap a nosaltres. "Mira, Sostres, tu ara acabes de casar-te però ha passat molt de temps d'ençà que festejàvem amb la Clara. Diuen que el temps rebaixa la passió i que ja no és el mateix i que només queda l'afecte. Però ni un sol dia amb ella ha estat igual que l'altre i quan quedem de trobar-nos en algun lloc arribo més d'hora i surto sempre al carrer per gaudir de l'instant de veure-la venir, tan bonica, tan encantadora, tan princesa; i cada vegada se'm fa un nus a l'estómac quan arriba i em besa, o quan en un moment de la conversa em somriu perquè li he dedicat alguna tendresa. Si parlem de nosaltres i em diu que se sent molt estimada em sento un sant amb la feina acabada. Tot i que passem molt temps junts, totes les estones tenen el seu encant que les diferencia de les altres. Recordo milers d'estones i què les va fer especials. Mai no m'he acostumat a la sort d'haver-la conegut, a l'honor que m'estimi i al luxe de poder estimar-la. Creu-me, Sostres, tu encara ets molt jove però la passió no passa. Mira'm, amb la Clara. El que passa són milions de persones que no tenen cap importància".
;p
Publica un comentari a l'entrada